dijous, 26 de novembre del 2009

Día internacional contra la violencia de género (25 de noviembre).



Ya hemos oído hablar de nuevo a Bibiana Aído, ministra de Igualdad, advirtiéndonos sobre los peligros de la "violencia machista" y sus nefastas consecuencias. Por las palabras de la ministra, se intuía que el problema principal estaba en los hombre y su fascinación por utilizar la violencia. Poco más tarde en Televisión Española (la TV pública que pagamos todos) se emitió la película "No estás sola Sara". Desde aquí quiero felicitar a las actrices y actores que hicieron un gran trabajo. Pero, dejando de lado la crítica cinematográfica, me pareció que la película señalaba a la actitud del hombre (en este caso del protagonista) como único responsable de la violencia de género en nuestro país. Tanto las palabras de la ministra como la película me parecieron que trataban este grave problema de forma superflua y parcial.. Personalmente creo que la señora Aído se equivoca cargando solamente contra la actitud de muchos hombres y olvida que la violencia de género también radica en la actitud de algunas mujeres.




No creo que se trate de un problema de hombres o de mujeres. Se trata de un problema social en general, de una filosofía de entender las relaciones hombre-mujer. Por ejemplo escuché estos días la notícia de que un tanto por ciento elevado de niñas consideraban la "agresividad masculina" como un atractivo sexual. Otro ejemplo significativo es la creencia (extendida entre muchas mujeres) de que "si mi chico es celeso y me controla, significa que me quiere, significa que le importo". Pues no, lo siento mucho, pero si tu chico te controla y siente celos incontrolables hacia las personas de tu entorno significa, simplemente, que no confía en ti y (por lo tanto) ni te respeta, ni le importas, ni te quiere.



Podría dar infinidad de ejemplos que incluso he vivido en carne propia: personalmente no soy nada celoso y ésto ha hecho que, en el pasado, gente de mi entorno (tanto chicos como chicas), sobretodo en la adolescencia, me vieran como "un bicho raro".



Opino que este tipo de películas y comentarios de la ministra Aído sólo hacen que victimizar a la mujer con todas las consecuencias negativas que ello conlleva. La ministra Aído (además de combatir la violencia doméstica) debería diversificar los esfuerzos de su ministerio en combatir multitud de problemas que afectan también a la mujer: la desigualdad salarial que existe entre sexos en el mundo laboral; la cantidad de publicidad sexista que vemos en televisión, prensa, etc... Por poner un ejemplo, ayer, mientras la ministra condenaba la violencia "machista" un diario de distribución gratuita aparecía con un gran anuncio (de una compañía aérea) en el que se ve una maternidad repleta de cunas, de color, con bebés. Algunas cunas eran de color azul y las demás de color rosa. Claro está que ocuparse de estas cosas no da votos, y esto la ministra Aído lo sabe.

dimecres, 4 de novembre del 2009

La secretària.



"José Ruibal" és un autor de teatre espanyol de mitjans del segle passat. Una de les seves obres es titula "La secretària" i (per a mi) és un dels millors clams feministes que he lleguit mai. L´obra és realment un monòleg sobre una secretària d´edat avançada que fa repàs de la seva vida laboral i comproba, amàrgament, que el pas del temps treballant a l´empresa (paradòxicament) la va degradar:

Quan va entrar a l´empresa tenia 18 anys, molt bona presència i un cos de bandera, li van donar el càrrec de "Secretària del senyor Supergerent" al millor despatx que tenia l´empresa. Dos anys més tard, quan tenia l´edat de 20 i un cos "molt maco" la van rebaixar al càrrec de "Secretària del senyor Gerent" a un bon despatx, però no tan bo com el que tenia abans. Quatre anys més tard, amb 24 anys, i un cos "maco" la van tornar a rebaixar al puesto de "Secretària del senyor Subgerent", amb un despatx més modest que el que tenia abans.

I així succesivament fins que als 40 anys li donen el càrrec de "Secretària del noi encarregat de portar els cafès" que no (evidentment) no tenia ni despatx.

El monòleg conclou dient:

"Els homes creixen i prosperen amb el pas del temps a la feina mentre que les dones seguim el mateix camí però en sentit contrari, està clar que som sexes de signe diferent".

dimarts, 3 de novembre del 2009

Obama i el feminisme.



Sí, heu lleguit bé el títol d´aquest missatge "Obama i el feminisme". Molt possiblement us preguntareu què deu tenir a veure el president dels Estats Units amb la lluita feminista. Us ho explico de seguida:

Com sabeu el "Partit Demòcrata" dels Estats Units va patir una profunda divisió a les seves primàries per escollir candidat/ta a la "Casa blanca". Guanyés qui guanyés faria història "la primera dona a la Casa blanca" versus "el primer negre president dels Estats Units". Els i les progresistes de tot el mon estavem d´enhorabona: a la fí una minoria marginada tindria la gran oportunitat d´arribar al poder (simbòlic) als Estats Units. Ara bé només hi havia un lloc i per tant s´havia de decidir. Si la candidata hagués estat una dona negra s´hauria resolt el problema, però no va ser així.

En aquells moments em preguntava què debia passar pel cap de les dones feministes negres dels Estats Units (estava convençut de saber a qui recolçaven) i lleguint un article al dominical d´un diari vaig comprobar que no m´equivocava. La inmensa majoria de les dones feministes negres dels Estats Units recolçaven (en un 96% crec recordar) la candidatura d´Obama.

Les dones feministes negres dels Estats Units no son diferents de la gran majoria de les dones feministes de la resta del mon. D´alguna manera la dona és tan generosa que, durant la història, sempre ha sacrificat la seva lluita emancipatoria en benefici d´altres lluites:

Sóc dona i negra, però primer sóc negra i després dona.

Sóc dona i obrera, però primer sóc obrera i després dona.

Sóc dona i anarkista, però primer sóc anarkista i després.....

I així fins a l´infinit. Espero i desitjo fermament que això canvii en el futur.




Lilith.



Vull estrenar aquest blog explicant el mite de Lilith:


Segons la mitologia hebrea Lilith va ser la primera companya d´Adam al paradis i va ser creada del fang (com ell) i a la vegada que ell. És per tot això que Lilith no va voler sotmetres a Adam "si tots dos vam ser creats a la vegada i amb el mateix material (fang) per quina raó m´haig de sotmetre a les teves ordres i als teus desitjos". Aquest fet va aixecar la ira de Deu (masclista per definició segons la tradició judeo-cristiana) i la va castigar amb l´expulsió del paradís (i pitjor encara) amb la desaparició total de la seva història i el seu exemple. A la Bíblia en cap moment surt la Lilith, només a Isaias 34:14 es fa una lleugera menció.

Per tant Adam es va quedar sol i amb el temps va demanar a Deu "una altra dona" (com qui truca per demanar una pizza a domicili) i és aquí quan el va fer dormir, li va treure la costella per crear l´Eva que va resultar bastant més sumisa que la seva antecessora.

Més informació buscar a google "la huella de Lilith".

Personalment vull destacar la importància que te el fet que aquest mite hagi estat amagat a la nostra cultura judeo-cristiana. Penso que això demostra el temor que el "pares espirituals" de les societats masclistes tenen al fet natural de que la dona deixi de ser "l´eterna menor d´edat" per començar a desenvolupar-se com a persona, com a esser humà. Deixi de passar del pare al marit per trobar-se a si mateixa i conquerir la pròpia llibertat. Aquest fet, a poc a poc, s´està fent realitat, encara però queda molt per fer i és que nosaltres, els homes, també hem participar en aquesta lluita: compartint les feines doméstiques, l´educació de la canalla... Ho hem de fer sense por, superant complexos oblidant prejudicis absurds que ens vam ficar al cap durant la nostra infància. Sincerament crec que tenim més a guanyar que a perdre.